"Aniol, que no em sents. M'he deixat el bastó a casa, però tant és, com serà que
caigui ara mateix. —Aniol! Que no em senties? —Ai! M'ha espantat. Vénen fins al
meu costat sense dir res i llavors criden. Com si no els sentís. Ara és en Jordi, el
pare de la Mireia petita i de la Mercè i de l'Àlvar. M'agafa el braç i em vol dur cap
a casa: —No, no, que em vull quedar... —Però és que cauràs, Aniol. Vas sense
bastó! —Sí, això sí que és ..."